Pic Posets 3.378m.

Després de ser pare i passar uns dies a la Garrotxa en família, avui en trobo amb el Jesús, la Joana, El Joaquin, Conchita i en Miquel i la meva gosa Baguira al poble de Benasque, tots junts anem plegats cap el poble de Eriste i a continuació cap el refugi d’Orús.

Una nit de calor dintre del petit refugi, i una matinada serena per poder fer l’excursió amb seguretat. Un petit esmorzar trenca la monotonia de tot el ritual. Ara comença l’emoció de pujar al segon cims mes alt del Pirineu. Les dones ens esperen al refugi, avui estan cansades. El sender no te cap pèrdua, no te cap possibilitat de desviar-te amb un dia clar. La pujada es progressiva i molt agradable, aviat giren cap a l’esquerra per guanyar més alçada i deixar enrere el rocam, per tornar a gira ara a la dreta i trobar-nos la canal Fonda.

La Baguira que no para de anar endavant i enrere saludant a tots comença a pujar per la neu tota sigil·losa, nosaltres la seguint, de tant en tant gira el cap per veure que la seguint, i de vegades torna a baixar per saludar-nos tota cofo illa, al arribar sota la dent de Llardaneta quedem sorpresos de la vista dels cims de les Espades i de la mateixa Dent, descansen una mica unes fotos i cap amunt, per fi el cim i mes vista, ara cap a Viadós i la resta de cresta fins als cims del Veteranos, Bachimala, Cotiella etc.

Desprès de mitja hora anem cap a baix, sense cap problema i en poc temps arribem de nou al refugi, ens trobem les dones prenem el sol, recollim els sacs de dormir i cap el auto. La baixada es eterna, els meus genolls per primera vegada comencem a donar-me problemes, el dos mil metres de desnivell des de el cim son massa pels genolls i en fan molt mal, els últims metres veig estels en un dia de sol radiant.

Participants: Toni, Jesús, Joaquin, Miquel i Baguira.

Pic Cotiella

30 06 07

Avui sabent que demà farà mal temps, llavors en canviat el nostre programa. Ens trobem cap a les vuit del mati a la nostre vila i seguim ruta fins a Campo on ens cruspim uns ous ferrats amb cansalada i una cervesa fresca. Ara toca arribar a Barbarruens i seguir la pista fins al final. Des de aquí ja toca suar de debò, dons son las dotze del migdia i tenim de pujar més mil quatre-cents metres. Jo la cervesa aviat la suo. Quan arribem al refugi fem la primera parada i deixem tot el que no necessitem, sacs, el sopar i l’esmorzar. Més lleuger seguim el camí i la nostre sorpresa es veure el terra farcit de flors de neu, fem unes fotos i seguim amunt. Aviat arribem al coll, una mica de grimpada i podem veure el cim. El cansament es comença a notar i el final també, trobem un altre coll i per fi es veu el final del cim. Una pala suau es deixa en pocs minuts dalt. La tarda es meravellosa i feia temps que no gaudia tant dalt d’un cim, no es belluga ni un pel nostre, només les nostres veus trenquen el silenci. Unes fotos i desprès de molts minuts girem cua cap el refugi on soparem, dormirem i l’endemà baixarem a dinar a casa.

(L’endemà els núvols i les boires ens fan companyia tota la baixada fins el auto.)

Participants: Toni, Jesús, Lluís i Pedro.

Pic Cilindro de Marboré 3.328m.

Pic de Cilindro de Marboré

Per tercera vegada l’intento pujar, la primera no vaig sortir del refugi, només per anar al WC, la pluja s’encarrega de no deixar-me fer un pas cap amunt. La segona vegada la boira em va frenar quan estava sota la canal de quinze metres i en va agafar por (respecte) i vaig pensar que no valia la pena continuar amb aquestes condicions ja que volia veure també el paisatge.

Avui nou anys desprès les condicions son mes favorables. Començo a caminar dels primers que surten del refugi, seguint la ruta del Mont Perdut, aviat em passen, primer una parella, desprès un pare i el seu fill, (el fill puja en Deportivas tot relliscant quan hi ha una tartera), i mes tard una colla de quatre joves. Però la meva ruta, al arribar al llac Glaçat, em separo d’ells, giro el meu camí totalment. Ara de esquena al Mont Perdut, miro la canal que en deixarà al mateix lloc on vaig abandonar uns anys enrere. Hi ha menys neu que aquell any, però em poso els grampons quan toca per fer els últims metres en seguretat. Estic mol motivat, en els metres d’aproximació no ho estava com ara. Arribo sota la canal, avui la puc veure amb tranquil•litat, la puc estudiar d’a prop, miro l’altra opció de la esquerra que diu la guia, em sembla més factible per mi que estic sòl. Deixó els grampons amagats sota una pedra que hi al coll i començo la pujada, se que ningú em pot ajudar i tot depèn de mi mateix, per sort no trobo gaire dificultat i en pocs segons he passat aquesta barrera ton-te, respiro i segueixo, el vent que ara bufa en fa abrigar-me, doncs no fa gaire calor, el Perdut té unes senyeres impressionants de boires que s’enfilen cap el nord, per sort la gent que puja te tota la visibilitat del mon. Jo segueixo per una cresta delicada però molt transitable, fins que una roca d’uns quatre metres d’alçada en barra de nou el pas, es l’última dificultat que trobaré de pujada. Superada aquesta roca ja es un camí fàcil fins al cim, el vent segueix bufant amb fúria, això no em deixarà gaudir del tot del lloc on soc, la vista de la vall de Pineta la tinc tapada pels culpa de las boires que neixen a la cresta de la carena on soc. Faig moltes fotos sobre el pic del Mont Perdut, la seva forma des de aquí es encisadora. No puc parar per menjar rés, el vent es molt fort això fa que la meva soledat augmenti, es un factor afegit del dimoni que no vol que pugi gaudir sol d’això.

Començo la baixada amb pena, estic molt content i eufòric, se que tinc que passar dos passos difícils fins arribar a una seguretat relativa. La gran roca aviat la trobo, busco una possibilitat diferent a la de la pujada, però no la trobo, veig que tinc que desfer els mateixos passos de la pujada. Uns segons desprès ja està segueixo baixant acompanyat del vent, porto el barret d’hivern i el forro polar i no em sobra. Quant arribo al tros final puc veure una parella al coll que acaben d’arribar i que tenen a les mans els meus grampons en cara de burros, els hi dic des de aquí dalt que son meus. Penso que ells en podrien ajudar a fer l’últim pas difícil que en queda, però veig que passen de mi. En giro d’esquena i començo el descens, les pors s’han acabat, pas a pas baixo i toco de ferm al coll, torno a saludar als Gavatxos, menjo una mica al seu costat i llavor sol pujo al Pitón Sw del Cilindro, puc gaudir de la vista per on demà vull passar. La tornada fins al refugi no presenta gaire dificultat, només puc dir que els cansament es comença a notar en tot el meu cos.

Participant: Toni

Aneto 3404m.

la creu al cim

Per setena vegada torno al cim de l’Aneto, no es expressament, es per pujar companys per primera vegada, avui pujarem a Lluis i al meu fill Alex. Tots dos tenien ganes de venir i els hi farem de guia en Jesús i jo.

Avui dissabte hi han boires, fa vent i fred, per sort sabem que demà tot això millorarà, nosaltres per poc no podem dormir dintre del refugi, ja que no tenien plaça i tots just un grup no pot venir i nosaltres aprofitem el forat, el Jesús i l’Alex aprofiten per tornar al auto i baixar la tenda i les esterilles. Un bon sopar i molt bona atenció per part dels guardes faran donar pas a una xerrada final afora a la fresca.

Dos quarts de sis, bona hora per aixecar-se, el menjador resta ple, m’entres anem a lavabo i ens acabem de vestir es buida una mica, trobem un lloc per seure, menjar i veure quelcom. El dia es preciós, fa una mica de fresca però aviat ens sobrarà la roba d’abric. La pujada inicial resta sense neu, el camí que passa per tot arreu puja com un dimoni, però guanyen metres per l’ombra molt aviat. Cinc-cents metres més amunt ja ens posem els grampons i caminem per la neu encara dura tot pujant recta cap el Portillón Superior. El sol ja hi toca al arribar a la finestra del Portillón ens deixa veure la resta del camí a seguir, un petit descans, un mos un traguet i avall a la gelera del Aneto, el camí molt fresat ens portarà poc a poc al coll de Coronas, un altra descans, mos.... i amunt a pujar els últims dos-cents metres, puja molt em poc temps, però la silueta de la pujada es com una nimfa en un estany, l’alegria de que falta poc posa a un altra costat el cansament, el neguit del novells del pas de Mahoma dona un punt de misteri al final d’aquesta bonica ascensió.

El Jesús ja esta al mig del pas quant arribo jo, ell esta ajudant a gent desconeguda, l’Alex comença el pas tot decidit i jo espero a en Lluis que li falta poc per arribar, en poso al seu darrera per acompanyar-lo tot el pas de Mahoma. Son a tocar de la creu, les rialles oblidem el patiment de tot el succeït, unes fotos pel record una estona gaudim del paisatge i torna enrere pel mateix lloc. La por minva a la tornada, com ja coneixem el pas no tenen por al desconegut, encara que si respecte. En Jesús i jo al baixar anem de cap al cim de la Punta Oliveras l’Alex ens fa una foto quant passa per sota, jo faig fotos de la canal Estasen dons quant torni un altra cop al Aneto serà per aquesta via.

Poc a poc baixen fins al refugi on prenem una cervesa, paguen i enfilem camí cap el auto per anar a dinar.

Participants: Toni, Jesús, Lluis O. I Alex