Pic Cilindro de Marboré 3.328m.

Pic de Cilindro de Marboré

Per tercera vegada l’intento pujar, la primera no vaig sortir del refugi, només per anar al WC, la pluja s’encarrega de no deixar-me fer un pas cap amunt. La segona vegada la boira em va frenar quan estava sota la canal de quinze metres i en va agafar por (respecte) i vaig pensar que no valia la pena continuar amb aquestes condicions ja que volia veure també el paisatge.

Avui nou anys desprès les condicions son mes favorables. Començo a caminar dels primers que surten del refugi, seguint la ruta del Mont Perdut, aviat em passen, primer una parella, desprès un pare i el seu fill, (el fill puja en Deportivas tot relliscant quan hi ha una tartera), i mes tard una colla de quatre joves. Però la meva ruta, al arribar al llac Glaçat, em separo d’ells, giro el meu camí totalment. Ara de esquena al Mont Perdut, miro la canal que en deixarà al mateix lloc on vaig abandonar uns anys enrere. Hi ha menys neu que aquell any, però em poso els grampons quan toca per fer els últims metres en seguretat. Estic mol motivat, en els metres d’aproximació no ho estava com ara. Arribo sota la canal, avui la puc veure amb tranquil•litat, la puc estudiar d’a prop, miro l’altra opció de la esquerra que diu la guia, em sembla més factible per mi que estic sòl. Deixó els grampons amagats sota una pedra que hi al coll i començo la pujada, se que ningú em pot ajudar i tot depèn de mi mateix, per sort no trobo gaire dificultat i en pocs segons he passat aquesta barrera ton-te, respiro i segueixo, el vent que ara bufa en fa abrigar-me, doncs no fa gaire calor, el Perdut té unes senyeres impressionants de boires que s’enfilen cap el nord, per sort la gent que puja te tota la visibilitat del mon. Jo segueixo per una cresta delicada però molt transitable, fins que una roca d’uns quatre metres d’alçada en barra de nou el pas, es l’última dificultat que trobaré de pujada. Superada aquesta roca ja es un camí fàcil fins al cim, el vent segueix bufant amb fúria, això no em deixarà gaudir del tot del lloc on soc, la vista de la vall de Pineta la tinc tapada pels culpa de las boires que neixen a la cresta de la carena on soc. Faig moltes fotos sobre el pic del Mont Perdut, la seva forma des de aquí es encisadora. No puc parar per menjar rés, el vent es molt fort això fa que la meva soledat augmenti, es un factor afegit del dimoni que no vol que pugi gaudir sol d’això.

Començo la baixada amb pena, estic molt content i eufòric, se que tinc que passar dos passos difícils fins arribar a una seguretat relativa. La gran roca aviat la trobo, busco una possibilitat diferent a la de la pujada, però no la trobo, veig que tinc que desfer els mateixos passos de la pujada. Uns segons desprès ja està segueixo baixant acompanyat del vent, porto el barret d’hivern i el forro polar i no em sobra. Quant arribo al tros final puc veure una parella al coll que acaben d’arribar i que tenen a les mans els meus grampons en cara de burros, els hi dic des de aquí dalt que son meus. Penso que ells en podrien ajudar a fer l’últim pas difícil que en queda, però veig que passen de mi. En giro d’esquena i començo el descens, les pors s’han acabat, pas a pas baixo i toco de ferm al coll, torno a saludar als Gavatxos, menjo una mica al seu costat i llavor sol pujo al Pitón Sw del Cilindro, puc gaudir de la vista per on demà vull passar. La tornada fins al refugi no presenta gaire dificultat, només puc dir que els cansament es comença a notar en tot el meu cos.

Participant: Toni